Versión en castellano y catalán.

 

El pintor Baldomero Galofre (Reus, 1846 - Barcelona, 1902) 

 

 En 1886, Narcis Oller, el crítico catalán  más prestigioso del momento calificaba por primera vez con el adjetivo de  “moderno” y “pintor que capta la realidad viva” a un artista  que  presentaba sus obras en la Sala Parés de Barcelona. Otros periodistas como Josep Yxart, Joan Sardá y Emili Vilanova se quedaban atónitos ante el singular naturalismo de sus composiciones.

 Este pintor, de personalidad compleja y independiente, se llamaba Baldomero Galofre y acababa de regresar de Italia tras 12 largos años de estancia.

 En 1886, las propuestas del realismo propugnadas por Martí Alsina así como los seguidores del Fortunysmo anecdótico se mostraban caducas. La escena artística estaba dominada entonces por la irrupcion del eclecticismo internacional que sentaba sus bases en el academicismo francés e italiano. Las nuevas corrientes renovadoras  (naturalismo, simbolismo) que vendrían posteriormente de París de la mano de Ramón Casas y  Santiago Rusiñol  -y que se denominarían modernistas- todavía no habían cuajado en la escena artística española.

Baldomero Galofre conseguiría abrazar entonces sus máximos momentos de gloria mediante sus singulares  propuesta de corte naturalista  pero que sin embargo con posterioridad  frente a la inminente llegada de las corrientes modernizantes y de “matices grises”,  no tendrían la suficiente continuidad pues el artista acabaría  dispersando  y orientando su talante creativo en otras  magnas empresas. 

 Porque Baldomero Galofre como veremos, ocupó generacionalmente un lugar  de transición tanto en el espacio como en el tiempo que le tocó vivir.

Formado junto a Martí Alsina, cultivó en su juventud un realismo de reminiscencias  románticas que ya agotaba sus recursos y llegaba a su fin. Los años en que se fraguaba  un paisajismo más aperturista junto a la escuela de Olot  capitaneada por Vayreda,  se marchó a Madrid y fue pensionado en Roma el mismo año en que fallecía allí Fortuny y exponían en Paris por primera vez los impresionistas franceses en el salón de Refusés.

Pero Galofre recogió en cierto modo el espíritu más moderno del Fortuny de su ultimo, año, en el sentido que situó siempre sus composiciones en el paisaje exterior y que  no se propagó en pintar  motivos que no fueran contemporáneos a su tiempo,  como fue  la pintura de historia, el orientalismo o los temas  de casacones que tanto se impusieron por razones comerciales en su época.

 En Italia comulgó con  las corrientes de la escuela napolitana capitaneada por Morelli, Michetti y Dalbono, pero tambien en Roma  con el severo paisajismo de Vertunni, con los miembros de la  Societá degli acquarellisti y con los de la Campagna Romana. Por último, tuvo la oportunidad de imbuirse    en París del naturalismo del alemán  Adolf von Menzel, cuando visitó en 1885 la exposición retrospectiva sobre el pintor. 

 La historia de Galofre es también la de un proyecto inacabado. Es el ambicioso proyecto al que denominó España pintoresca y en el que pretendía reunir varios miles de dibujos en una publicación donde se diera a conocer las ricas variedades y diferenciales  culturales de nuestro país.

 

 ....

La presente biografía con modificaciones está basado en el texto del catálogo de la exposición "Baldomer Galofre. L´homenatge cent anys després" que tuvo lugar en el Museu d´Art i Història de Reus en 2003, comisariado por Fernando Alcolea y coordinado por Nuria Gil. Muchas de las imágenes del libro no están incorporadas en está versión Web. 

 

 

 

 

El pintor Baldomer Galofre (Reus, 1846 - Barcelona, 1902)

 

 En 1886, Narcís Oller, el crític català  més prestigiós del moment qualificava per primera vegada amb l'adjectiu de “modern”  i “pintor que capta la realitat viva” a un artista  que  presentava les seves obres a la Sala Parés de Barcelona. Altres periodistes com Josep Yxart, Joan Sardá i Emili Vilanova es quedaven atònits davant el singular naturalisme de les seves composicions.

Aquest pintor, de personalitat complexa i independent, es deia Baldomer Galofre i acabava de tornar d'Itàlia després de 12 llargs anys d'estada.

En 1886, les propostes del realisme propugnades per Martí Alsina així com els seguidors del Fortunysme anecdòtic es mostraven caduques. L'escena artística estava dominada llavors per la irrupció de l'eclecticisme internacional que asseia les seves bases en l'academicisme francès i italià. Els nous corrents renovadors   (naturalisme, simbolisme) que vindrien posteriorment de París de la mà de Ramón Casas i  Santiago Rusiñol  -i que es denominarien modernistes- encara no havien quallat en l'escena artística espanyola.

Baldomer Galofre aconseguiria abraçar llavors els seus màxims moments de glòria mitjançant les seves singulars  proposta de cort naturalista  però que no obstant això amb posterioritat  enfront de la imminent arribada dels corrents modernitzants i de “matisos grisos”,  no tindrien la suficient continuïtat doncs l'artista acabaria dispersant  i orientant el seu tarannà creatiu en altres  magnes empreses.

Perquè Baldomer Galofre com veurem, va ocupar generacionalment un lloc de transició tant en l'espai com en el temps que li va tocar viure.


Format al costat de Martí Alsina, va conrear en la seva joventut un realisme de reminiscències  romàntiques que ja esgotava els seus recursos i arribava a la seva fi. Els anys en què es forjava  un paisatgisme més aperturista al costat de l'escola d'Olot encapçalada  per Vayreda,  es va marxar a Madrid i va ser pensionat a Roma el mateix any en què moria allí Fortuny i exposaven en Paris per primera vegada els impressionistes francesos en el saló des Refusés.

Però Galofre va recollir en certa manera l'esperit més modern del Fortuny del seu ultimo, any, en el sentit que va situar sempre les seves composicions en el paisatge exterior i que  no es va propagar a pintar  motius que no anessin contemporanis al seu temps,  com va ser  la pintura d'història, l'orientalisme o els temes  de "casacons"que tant es van imposar per raons comercials en la seva època.

A Itàlia va combregar amb  els corrents de l'escola napolitana  encapçalada per Morelli, Michetti i Dalbono, però també a Roma  amb el sever paisatgisme de Vertunni, amb els membres de la  Societá degli acquarellisti i amb els de la Campagna Romana.

... 

 

Aquesta biògrafa amb modificacions està basat en el text del catàleg de l'exposició "Baldomer Galofre. L´homenatge cent anys després" que va tenir lloc en el Museu d´Art i Història de Reus en 2003, comisariat per Fernando Alcolea i  coordinat per Nuria Gil. Moltes de les imatges del llibre no estan incorporades en aquesta versió web.

 

<script>
  (function(i,s,o,g,r,a,m){i['GoogleAnalyticsObject']=r;i[r]=i[r]||function(){
  (i[r].q=i[r].q||[]).push(arguments)},i[r].l=1*new Date();a=s.createElement(o),
  m=s.getElementsByTagName(o)[0];a.async=1;a.src=g;m.parentNode.insertBefore(a,m)
  })(window,document,'script','//www.google-analytics.com/analytics.js','ga');

  ga('create', 'UA-46115949-3', 'auto');
  ga('send', 'pageview');

</script>